dimecres, 8 d’abril del 2009

Maria del Mar Bonet - El Pi de Formentor


EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.


No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada

i li donà per trone l'esquerpa serralada,

per font l'immensa mar.


Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'aucell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina,

o del voltor que passa sent l'ala gegantina

remoure son fullam.


Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.


Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.


Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i vencedor espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.


Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

oh vida, oh noble sort!


Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada

com l'au dels temporals.


Miquel Costa i Llobera